La cançó: un arma al servei de la revolució

Seguint el ideari d’aquesta pàgina, voldria donar a conèixer una sèrie de cantautors que han format part del canvi social i polític viscut als seus respectius països, utilitzant la cançó com a eina de propaganda a la població. Triomfés o no, han dut el missatge mitjançant les seues lletres plenes d’amor i esperança, lletres per a conscienciar la població de la necessitat d’un canvi en la política del país. Però no només han dut els cantautors el missatge amb les seues lletres, també han eixit cançons populars, conegudes i cantades per tothom, sent el cas més proper les cançons de la guerra civil.

La cançó, com la paraula, sempre ha sigut un arma al servei de les revolucions, posant en perill l’ordre establert, posant com a exemple Víctor Jara, qui finalment, després de trencar-li les mans per a que no poguera tocar la guitarra, el van afusellar només per cantar. És el millor exemple per entendre la dimensió que pot tindre la música per difondre un missatge.

Podem citar molts cantautors, des de Carlos Puebla en Cuba, passant per Alí Primera en Veneçuela, o sense anar molt més lluny del nostre país, Lluís Llach, qui en temps del franquisme, mitjançant les seues cançons, feia una crítica al règim, el poder, els abusos a la classe treballadora, com també llençava cants d’esperança i un futur millor, com és el cas del seu tema més conegut, L’Estaca, on feia una crida a la unitat del poble per tal d’alliberar-se de l’esclavitud que vivien sota el règim franquista.

En alguns llocs les respectives revolucions van tindre èxit, en canvi, malauradament en altres no van tenir la mateixa sort. Però tant en uns com en altres, les cançons i els seus creadors van perviure en la memòria , i seguiren despertant sentiments d’esperança en molta gent que encara somia en un altre mon, perquè volem un mon on càpiguen molts mons, perquè seguim creient que és possible si mai apaguem la flama que totes i tots aquells cantautors i revolucionaris de temps passats van encendre. I perquè la cançó és un arma que no s’oxida, que no es fa vella, perquè la lluita del passat segueix sent la lluita del present.

Per acabar vull mostrar el meu suport al cantautor català Cesk Freixas, qui ha patit la censura dels fills d’aquells que un dia censuraren en Lluís Llach. Com també recordar el cas de Fermín Muguruza en el País Valencià, on tenia prohibida l’entrada per les seues cançons en favor de la llibertat del poble basc. Malgrat tot la lluita mai s’aturarà, des de Víctor Jara fins Cesc Freixas o Fermín Muguruza (i molts d’altres no menys importants) seguirem cantant per la revolució mundial.